Albéniz, Clavé, Brossa, Capmany, Casals, Granados, Guimerà, Montoliu, Ventura i Xirgu opten a convertir-se en un dels 7 savis de Catalunya en l’àmbit de la música i arts escèniques


L’organització Capital de la Cultura Catalana ha fet públic avui els noms de vint dels vint-i-cinc personatges, de l’àmbit de la música i arts escèniques, que després de Setmana Santa es posaran a votació per elegir els 7 savis de Catalunya.

Durant tot aquest mes de febrer es donen a conèixer la resta de candidats que opten a convertir-se en les 7 persones més sàvies de Catalunya, cadascuna de les quals haurà de pertànyer a un dels set àmbits següents: arts plàstiques, llengua i literatura (els candidats ja es poden consultar a la web www.ccc.cat), música i arts escèniques, humanitats, ciències i tecnologia, economia i política.

Les candidatures a persona més sàvia de Catalunya, en l’àmbit de la música i arts escèniques, són les següents:

- Isaac Albéniz
- Josep Andreu
- Josep Anselm Clavé
- Joan Brossa
- Maria Aurèlia Capmany
- Pau Casals
- Joan Pau Giné
- Victòria dels Àngels
- Enric Granados
- Adrià Gual
- Àngel Guimerà
- Ignasi Iglesias
- Joan Lamote de Grignon
- Oriol Martorell
- Tete Montoliu
- Enric Morera
- Josep Maria de Sagarra
- Frederic Soler
- Josep Maria Ventura
- Margarida Xirgú

Fins el 10 de març es poden fer noves aportacions a aquesta llista per arribar a vint-i-cinc personatges que són els que es posaran a votació durant la setmana del 7 al 13 d’abril vinent. Les aportacions es poden fer a través del correu electrònic: info@ccc.cat

L’elecció dels 7 savis de Catalunya, iniciativa de l’organització Capital de la Cultura Catalana amb la col.laboració de Catalunya Ràdio, pren com a exemple la dels 7 savis de Grècia, denominació donada per la tradició grega a set personatges de l’antiga Grècia (620 – 550 aC), famosos per la seva saviesa, constructors d’un ordre social que fa que la societat avanci pel seny i la intel·ligència. La saviesa és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i equilibrades, i posar el coneixement en acció. La praxis de la saviesa enriqueix la societat i la fa avançar.

La campanya dels 7 savis de Catalunya es desenvolupa amb la voluntat de promoure i divulgar el coneixement de les personalitats catalanes que pel seu coneixement i saviesa han influït més en la història de Catalunya.

Una vegada elegits els 7 savis de Catalunya, els quals necessàriament seran persones que ja han completat la seva existència vital, durant la vuitena setmana s’elegirà el savi dels savis, que servirà per a posar l’ordre amb el qual es presentaran i promouran posteriorment els 7 savis de Catalunya.

Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l’àmbit de la música i arts escèniques:

Isaac Manuel Francisco Albéniz
Camprodon, 1860 – Cambo-les-Bains, 1909. Pianista i compositor. Nen prodigi, donà el seu primer concert públic als quatre anys al Teatre Romea de Barcelona. Es revelà com a compositor a l'edat de vuit anys amb la peça Marcha Militar, dedicada al general Prim. Als set anys estudià a París amb el mestre Marmotel. Ja llavors, decidí veure món. Viatjà per terres espanyoles i més tard s'embarcà cap a Amèrica. Gràcies a la protecció del comte de Morphy aconseguí diverses beques d'estudis a les millors acadèmies de música d'Europa, podent accedir als grans mestres, com Franz Liszt, Paul Dukas, Gabriel Fauré, Paul Debussy i Felip Pedrell. Entre 1890 i 1893 visqué a Londres i després a París on pel seu carisma i cultura fou molt ben acollit per la societat artística convertint-se en ambaixador de la música francesa al nostre país. La seva obra lírica més coneguda, Pepita Jiménez, fou estrenada al Teatre del Liceu de Barcelona el 1896 i representada més tard a Praga, on assolí un gran èxit. Les seves obres mestres són la Suite Española i la Suite Iberia per a piano, així com diverses òperes i sarsueles.

Josep Andreu i Lasserre (Charlie Rivel)
Cubelles, 1896 – Sant Pere de Ribes 1983. Una interjecció trista de llop, una llarga samarreta, la cadira i la guitarra són els atributs amb què Charlie Rivel va ser anomenat el millor pallasso del món. Als tres anys Josep va debutar en el seu primer número còmic en el qual imitava un forçut i 20 anys més tard es produïa una llegendària anècdota en la qual un estupefacte Charles Chaplin li va deixar anar: “M'imita vostè o sóc jo qui l'imita a vostè”? L'esclat de la Segona Guerra Mundial va coincidir amb la trobada de Rivel i la seva veritable personalitat (samarreta, cadira i guitarra). Va ser llavors quan va quedar atrapat durant dos anys a l'Alemanya nazi, obligat a complir els contractes firmats. El 1954 va tornar a Barcelona per la Mercè com a figura del cartell del Circ Price, convertit ja en el Charlie Rivel udolador que tots recordem. El seu últim moment estel·lar es produí l'any 1971 gràcies a la seva participació en la pel·lícula “Clowns”, de Federico Fellini.

Josep Anselm Clavé i Camps
Barcelona 1824 – 1874. Músic, poeta i polític. Projectà de sostreure els obrers de l'ambient miserable de les tavernes on se solien reunir i d'unir-los en societats corals, i adquirí nocions de violí, de flauta i de teoria musical i compongué melodies, que eren cantades als cafès. El 1844 va organitzar l’agrupació coral L’Aurora obtenint un gran èxit popular. Més tard es transformà en La Fraternitat, la primera coral peninsular. L’any 1857 es canvià el nom per Euterpe i aviat s’estengueren pel Principat i pel País Valencià nombroses “societats euterpenses”. Com a director organitzà actes musicals multitudinaris. Clavé componia la lletra i la música de les seves cançons de melodia fàcil i encomanadissa, que foren populars des del primer moment. Italianitzant al principi, esdevingué més original i vinculada a la cançó popular catalana en les millors composicions, suplint amb l'espontaneïtat els mancaments tècnics. Literàriament el procés fou més lent. L'inicià amb poesies castellanes de model neoclàssic amb elements romàntics, recollides en els quaderns El cantor de las hermosas (des del 1846) i Flores de estío (1858). L'impuls de la Renaixença el dugué a escriure les primeres composicions en català: La font del roure i Les nines del Ter (1854); Les flors de maig (1859). Més tard introduí els temes del treball i el progrés. Va fer patent la seva vocació política amb l’obra coral La Revolución (1868).

Joan Brossa i Cuervo
Barcelona 1919 – 1998. Fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres L'any 1948, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, i altres fundà la revista avantguardista Dau al Set. L'any 1951 estrenà les primeres peces teatrals i el 1949 publicà el primer llibre de poemes. La seva creativitat va abastar totes les facetes de l'art. El cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia i el circ. Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinar visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. La seva obra és d'unes proporcions gegantines i en part és encara inèdita. Més de vuitanta llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual, unes tres-centes cinquanta peces teatrals, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal·lacions permanents o efímeres, etc. La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums.

Maria Aurèlia Capmany
Barcelona, 1918 – 1991. Novel·lista, autora de teatre i assagista. És una de les escriptores catalanes més polifacètiques. Estudia a l'Institut-Escola i es llicencia en Filosofia. Treballa com a gravadora de vidre i com a mestra a l'ensenyament secundari. El 1947 queda finalista del premi de novel·la Joanot Martorell amb “Necessitem morir” i el guanya l'any següent amb “El cel no és transparent”. El seu prestigi com a narradora li arribarà, però, el 1956 amb l'obra “Betúlia”. El 1959 funda amb Ricard Salvat l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on exerceix de professora, fa d'actriu, de directora i de traductora. També hi estrena tres obres pròpies. En aquesta mateixa etapa és quan apareixen dues novel·les bàsiques en la seva producció, escrites anteriorment, “El gust de la pols” i “Un lloc entre els morts”, premi Sant Jordi 1968. Com a assagista, dedica nombrosos articles als temes al voltant de la dona i també sobre diversos aspectes de la cultura i de la societat catalana. Es dedica també al guionatge de ràdio i televisió. En el seu vessant de política és regidora i responsable de les àrees de Cultura i d'Edicions de l'Ajuntament de Barcelona i membre de la Diputació de Barcelona.

Pau Casals Defilló
El Vendrell 1876 - Sant Juan de Puerto Rico 1973. Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX, reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps. Va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l’essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l’oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau. El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l’exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (Catalunya Nord) i, després, a San Juan de Puerto Rico. A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.

Joan Pau Giné
Bages de Rosselló 1949 – 1993 (mort en un accident de cotxe tornant a París després de fer un recital a Castellnou). Es dóna a conèixer l'any 1976, i aviat esdevé el cantant més popular del Rosselló, després de Jordi Barre. El seu primer LP (Adiu, ça va?, 1978), format per onze temes propis i una adaptació d'El temps de les cireres/Le temps des cerises, ens mostra un excel·lent autor i intèrpret, creador de temes plens de tocs surrealistes, però no pas hermètics i humorístics, capaços d'arribar a un públic molt ampli. Després de publicar un segon disc (Bona nit, cargol), mor prematurament. Gerard Jacquet incorpora un tema de Joan Pau Giné (Taxi boig) al seu primer CD (Jacquet, 1996), i Pere Figueres canta la seva cançó La marinada al llibre-disc Arbre (1998).

Victòria Gómez Cima (Victòria dels Àngels)
Barcelona 1923 – 2005. Coneguda amb el nom artístic de Victòria del Àngels fou una soprano d’òpera de fama internacional. L’any 1945 va fer el seu debut professional al Liceu a l’obra Les noces de Fígaro. El 1947 va guanyar el primer premi al Concurs Internacional de Ginebra. Dos anys després va fer la seva primera aparició al teatre de l’òpera de París. També va cantar a la Scala de Milà des de l’any 1950 fins al 1956. En aquesta mateixos anys Victòria del Àngels va debutar als Estats Units d’Amèrica. A partir dels anys 60 va dedicar principalment a la seva carrera com a concertista. Tot i això va seguir fent aparicions en un dels seus papers operístics preferits, Carme. L’any 1982 fou guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, i el 1991 va guanyar el Premi Príncep d’Astúries de les Arts.

Enric Granados i Campiña
Lleida 1867 – Canal de la Mànega 1916. Compositor i pianista, és conegut per la seva obra pianística, especialment per la suite Goyescas (1911), en què va basar també l'òpera del mateix nom. Va crear escola de piano a Barcelona, que ha produït figures tan rellevants com Frank Marshall i Alícia de Larrocha. L'estil de Granados és una original barreja que recull la gran tradició romàntica de Schumann i Chopin i l'impuls del nacionalisme musical, tan punyent a les acaballes del segle XIX. El món de la tonadilla, el folcklore urbà de Madrid, i l'admiració per Goya van inspirar-li les obres més destacades de la seva producció. Les seves millors obres estan la producció pianística (Danses Espanyoles i Goyescas) i vocal (Tonadillas). Arran de l'èxit de la suite pianística Goyescas, l'Òpera de París va encarregar a Granados una òpera. Malauradament, l'esclat de la Primera Guerra Mundial va desbaratar el projecte de l'estrena parisenca i el Metropolitan Opera House de Nova York es va oferir per a la primícia. L’estrena va ser l’any 1916 tenint un gran èxit que es va repetir en un recital que va realitzar a la Casa Blanca davant el president Wilson.

Adrià Gual i Queralt
Barcelona, 1872 – 1943. Dramaturg, poeta i pintor, és un dels autors més innovadors del teatre català de final del segle XIX i principi del XX. Com a director de teatre i de cinema sintetitza les diverses arts amb la voluntat d'aconseguir l'espectacle total. S'inicia amb la pintura però de seguida es decanta pel teatre. La influència del simbolisme francès i sobretot de l'escriptor belga Maurice Maeterlinck marca la seva primera etapa d'autor teatral. Nocturn. Andante. “Morat” (1896) i “Silenci” (1898) són dues de les obres més representatives d'aquest període. Encara que la presència d'elements simbolistes continuen en obres com “La culpable” (1899), progressivament el seu teatre adquireix un to més realista. “Misteri de dolor” (1904), considerada per ell mateix com a "drama de món", és el seu primer gran èxit. Aquesta obra, traduïda a diverses llengües, inaugura una nova etapa amb drames naturalistes com “La fi de Tomàs Reynald” (1905). Més tard, en la línia d'un teatre més social, escriu “Els pobres menestrals” (1908) a l'estil de Gerhart Hauptmann. Per altra banda també conrea la comèdia segons la tradició teatral europea en obres com “La comèdia extraordinària de l'home que va perdre el temps” (1914), “La família de l'Arlequí” (1926) o “La mentidera” (1929). La seva personalitat polifacètica el condueix a diverses accions culturals i minva la seva producció d'autor dramàtic. Gual crea i dirigeix la companyia del Teatre Íntim (1898-1927) amb l'objectiu de modernitzar el teatre català. Més endavant, per encàrrec de la Mancomunitat, funda l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913-1934).

Àngel Guimerà i Jorge
Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924. Dramaturg i poeta. És l'únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea. Comença la carrera literària amb la poesia. És proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889). La seva primera tragèdia en vers, “Gal·la Placídia” (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric. Amb “Mar i cel” (1888) obté un èxit sense precedents. L'obra és traduïda a vuit idiomes i inicia la projecció internacional de l'autor. S'inaugura, doncs, l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900 i durant la qual estrena les seves obres més representatives: “Maria Rosa” (1894), “Terra baixa” (1897) i “La filla del mar” (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes la vida de la Catalunya coetània. El 1889 és elegit president de la Lliga de Catalunya. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu del país, són recollits en el volum “Cants a la pàtria” (1906). El 1909 rep un multitudinari homenatge popular. Va ser membre numerari (1911) de l'Institut d'Estudis Catalans.

Ignasi Iglesias Pujadas
Sant Andreu de Palomar 1871 – Barcelona 1928. Fou un dramaturg i poeta. Va ser fortament influït pels modernistes (grup de L'Avenç) i pel dramaturg norueg Henrik Ibsen. El seu primer gran èxit el va assolir amb “L'escurçó” (1894). Va fer obres de clara línia ibseniana com “L’argolla” (1894) i “Fructidor” (1897). Es va consagrar amb l'estrena de diverses obres d’èxit al Romea com “El cor del poble” (1902), “Els vells” (1904), que va ser traduïda a altres llengües, i “Les garses” (1905). Amb l'esclat del Noucentisme va entrar en una crisi estètica que el va mantenir un llarg temps sense escriure. Finalment, va reaparèixer amb drames més aburgesats com “La llar apagada” (1926). Les seves poesies foren publicades a “Ofrenes” (1902) i posteriorment en altres reculls pòstums.

Joan Lamote de Grignon i Bocquet
Barcelona, 1872 – 1949. Músic, pianista, compositor i director d'orquestra. L'any 1911 fundà l'Orquestra Simfònica de Barcelona, de la qual fou també director. Dirigí la Orquestra Filharmònica de Berlín. Fou el successor de Celestí Sadurní en la direcció de la Banda Municipal de Barcelona a partir del 1914, des d'on va promocionar joves intèrprets i dotà a la Banda d'un repertori notable amb arranjaments de gran categoria musical que tingueren molt de reconeixement a tot Europa. Tres anys més tard fou nomenat director del conservatori del Gran Teatre del Liceu. El 1943 fundà l'Orquestra Municipal de València, que dirigí fins el 1949. La seva obra compositiva, ultra la seva tasca musical com a transcriptor i arranjador, comprèn unes cent cinquanta cançons. L'oratori La nit de Nadal (1906), el drama líric Hespèria (1907), una trilogia simfònica, la Primera simfonia, una Missa eucarística, per a dues veus i orgue, motets i cants espirituals, i El parc d'atraccions per a piano. Va escriure diverses sardanes i va contribuir a la fundació de la Cobla Barcelona.

Oriol Martorell i Codina
Barcelona 1927 – 1996. Fou director musical, pedagog i historiador. El 1947 fundà la Coral Sant Jordi. Especialista en direcció coral, va professar sobre aquesta matèria en diferents països. Fou fundador i vicepresident de l'Europaeische Foederation Junger Choere i instructor del moviment coral À Coeur Joie. Fou director artístic de l'Antologia històrica de la música catalana i president de la Federació Catalana d'Entitats Corals. Va exercir la crítica en diverses publicacions i va col·laborar en diferents obres de tema musical. L'any 1983 fou nomenat catedràtic d'Història de la Música de la Universitat de Barcelona, de la qual ja era professor des de 1970. El 1983 li fou concedit el Premi d'Honor Jaume I i el 1984 la Creu de Sant Jordi. És autor, juntament amb M. Valls, del llibre “El fet musical”. Li van dedicar el primer centre públic català on es poder compaginar els estudis de música i dansa amb l'educació primària reglada.

Vicenç Montoliu i Massana (Tete Montoliu)
Barcelona 1933 – 1997. Pianista i compositor de jazz que va traspassar les nostres fronteres aconseguint el reconeixement internacional. Montoliu va néixer cec en una família amb gran vocació musical. De molt petit, en Tete va estudiar música a l’Escola de Cecs i, més endavant, al Conservatori Superior de Música de Barcelona on va contactar amb els seus primers companys de jam sessions. La sort li va arribar de la mà del vibrafonista Lionel Hampton, que, després d’escoltar-lo, el va convidar a afegir-se a la gira europea de la seva banda. Des d’aleshores va tocar amb gairebé tots els mestres del jazz: John Coltrane, Dexter Gordon, Stan Getz, Chet Baker, Paquito D’Rivera o Stephane Grappelli, entre d’altres. Montoliu va gravar més de seixanta discos, per exemple: Body & Soul (1971), Tete! (1974), “Tete a Tete” (1976), Lunch in L.A. (1979), The Man From Barcelona (1990) o Tete en el San Juan (1997). De les moltes distincions que va rebre podem destacar el Premi Nacional de Música, la Creu de Sant Jordi, la Medalla al Mèrit de l’Ajuntament de Barcelona i un honor que valorava molt: la insígnia d'or i brillants del Barça, la seva segona passió després del jazz.

Enric Morera i Viura
Barcelona 1865 – 1942. Músic. De ben petit es va traslladar a Buenos Aires i allà va composar les seves primeres peces com Himno a la Patria i Mayo. Quan va tornar a Barcelona es va relacionar amb mestres com Isaac Albèniz i va començar a crear obres com el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida (1893). A partir de l’any 1890 va començar una activa vida musical que el porta ben aviat a ser un dels és estacats representants del modernisme musical. L’any 1895 va fundar la coral Catalunya Nova. A aquesta època corresponen obres com l’òpera La fada, estrenada en la Quarta Festa Modernista organitzada per Rusiñol a Sitges, l’any 1897. La vitalitat musical de Morera s’expressa en la composició de més de 800 obres de tot tipus: concerts, corals, música escènica, obres simfòniques, òperes, sardanes, etc. És un dels exemples més brillants del nacionalisme musical. Morera també va ser autor d’obres teòriques sobre música com “Tractat pràctic d’harmonia”.

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Barcelona, 1894 – 1961. Dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista, traductor i poeta. La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat i, sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com “La corona d'espines” (1930), “L'Hostal de la Glòria” (1931), “El Cafè de la Marina” (1933) o “La Rambla de les floristes” (1935). En el camp de la poesia cal destacar “Cançons de rem i de vela” (1923), “El comte Arnau” (1928) i “El poema de Nadal” (1931). La novel·la “Vida privada” (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona. Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: “Cafè, copa i puro” (1929) i “L'aperitiu” (1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la “Divina Comèdia”. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses “Memòries” (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.

Frederic Soler i Hubert (Serafí Pitarra)
Barcelona, 1839 – 1895. Va ser dramaturg, poeta i empresari teatral. Màxim representant del teatre romàntic català, va revitalitzar amb èxit de públic el gènere popular amb obres de caràcter satíric i humorístic com “L'esquella de la torratxa” (1864), “El castell dels tres dragons” (1865), entre d'altres, representades a la societat La Gata, signant amb el pseudònim "Serafí Pitarra". Més endavant, signant amb el seu nom, es va decantar pel drama, que va tenir molta acceptació del públic burgès, que s'hi veia representat, amb obres com “Les joies de la Roser” (1866) o “Batalla de reines” (1887), que va rebre un premi extraordinari de la Real Academia de la Lengua Española. Va fundar la societat Teatre Català, al Romea, de la qual va ser empresari. També va conrear la poesia, tant la satírica com la culta, i va ser nomenat mestre en gai saber als Jocs Florals.

Josep Maria Ventura i Casas (Pep Ventura)
Alcalá la Real, 1817 – Figueres, 1875. Conegut popularment amb el nom de Pep Ventura, fou un músic i compositor que consolidà la sardana llarga i reformà la cobla donant-li amplitud. Fou un personatge popular a l'època com a emprenedor cap de cobla, prolífic compositor i destre tenora. Fou innovador de la sardana donant a les seves obres un nombre il·limitat de compassos (sardana llarga). També s’ocupa de liderar el canvi de l’arcaica cobla incorporant instruments de metall, contribuint, dons a l’assentament d’un ric conjunt instrumental de cobla que no tardà a ser imitat progressivament. Ventura deixà escrites 312 sardanes llargues, un nombre important de curtes i moltes composicions corals.

Margarida Xirgu
Molins de Rei 1888 – Montevideo 1969. Des de jove, Margarida Xirgu mostra una vocació indomable pel teatre. El 1906 es contractada per primera vegada per actuar al Romea en l’obra Mar i Cel. En pocs anys esdevé l'actriu més prometedora de l'escena catalana. La seva ductilitat com actriu li va permetre adaptar-se a tots els gèneres. El 1911 Guimerà escriu “La reina jove” per a ella. El 1912 un empresari de Buenos Aires li ofereix un contracte per actuar a Sudamèrica. Comença la seva carrera internacional. El 1914 es presenta a l’escena castellana on la crítica la defineix com a renovadora de l’escena. El 1927 estrena “Mariana Pineda”, de García Lorca, a Barcelona, amb decorats de Salvador Dalí. El poeta, amb qui mantindrà una profunda amistat, li escriu més tard “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba”. El seu compromís polític amb l’esquerra li porten problemes amb part del públic i amb certs sectors de la premsa. El 1936 deixa Barcelona per no tornar-hi mai més. El 1937 és nomenada delegada del Govern Català a l’exili a Montevideo. El 1950 és nomenada directora de la Escuela de Arte Dramático de Montevideo.

11-02-2008


© Organització Capital de la Cultura Catalana 2002-2017