Barraquer, Card??s, Cerd?†, Comas, Fontser?©, Monturiol, Or??, Puigvert, Robert i Trueta opten a convertir-se en un dels 7 savis de Catalunya en l‚Äô?†mbit de les ci?®ncies i la tecnologia

L’organització Capital de la Cultura Catalana ha fet públic avui els noms de vint dels vint-i-cinc personatges, de l’àmbit de les ciències i la tecnologia, que després de Setmana Santa es posaran a votació per elegir els 7 savis de Catalunya.
 
Durant tot aquest mes de febrer es donen a conèixer la resta de candidats que opten a convertir-se en les 7 persones més sàvies de Catalunya, cadascuna de les quals haurà de pertànyer a un dels set àmbits següents: arts plàstiques, llengua i literatura, música i arts escèniques, humanitats (els candidats ja es poden consultar a www.ccc.cat ), ciències i tecnologia, economia i política.
 
Les candidatures a persona més sàvia de Catalunya, en l’àmbit de les ciències i la tecnologia, són les següents:

Fins el 10 de març es poden fer noves aportacions a aquesta llista per arribar a vint-i-cinc personatges que són els que es posaran a votació durant la setmana del 21 al 27 d’abril vinent. Les aportacions es poden fer a través del correu electrònic: info@ccc.cat

L’elecció dels 7 savis de Catalunya, iniciativa de l’organització Capital de la Cultura Catalana amb la col.laboració de Catalunya Ràdio, pren com a exemple la dels 7 savis de Grècia, denominació donada per la tradició grega a set personatges de l’antiga Grècia (620 – 550 aC), famosos per la seva saviesa, constructors d’un ordre social que fa que la societat avanci pel seny i la intel·ligència. La saviesa és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i equilibrades, i posar el coneixement en acció. La praxis de la saviesa enriqueix la societat i la fa avançar.
 
La campanya dels 7 savis de Catalunya es desenvolupa amb la voluntat de promoure i divulgar el coneixement de les personalitats catalanes que pel seu coneixement i saviesa han influït més en la història de Catalunya.
 
Una vegada elegits els 7 savis de Catalunya, els quals necessàriament seran persones que ja han completat la seva existència vital, durant la vuitena setmana s’elegirà el savi dels savis, que servirà per a posar l’ordre amb el qual es presentaran i promouran posteriorment els 7 savis de Catalunya.

Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l’àmbit de les ciències i la tecnologia
 
Dolors Aleu i Riera
Barcelona, 1857 – 1913. Acaba el batxillerat el mes de juliol del 1874 i el setembre del mateix any ingressa a la Facultat de Medicina. Finalitza els estudis el 1879 però no té permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril del 1882. S’examina el 19 de juny d’aquell any. Aprova amb excel·lent i es converteix en la primera dona llicenciada de l’Estat espanyol. Es doctora a Madrid al final del setembre del 1882. Publica la tesi doctoral titulada “De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer” (1883). S’especialitza en ginecologia i medicina infantil. La doctora Aleu i Riera portà una vida professional molt activa durant 25 anys. Va ser professora d’higiene domèstica a l’Acadèmia per a la Il·lustració de la Dona, fundada per Esmeralda Cervantes i ubicada al número 10 de la rambla de Canaletes. També va ser autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara “Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños”.
 
Gerbert d’Aurillac
Alvèrnia, ca. 938 – Roma 1003. També conegut com Gelbert d’Orlhac. Fou Papa de l’Església Catòlica (Silvestre II), filòsof i matemàtic. Figura principal de la renaixença occidental de l’Edat Mitjana. Entre els anys 967 – 970 va estudiar a l’Escola Catedralícia de Vic i al monestir de Ripoll. En aquest període de temps també va visitar Barcelona i Còrdova. La seva extraordinària formació en matemàtiques, que englobava la música i l'astronomia (Quadrivi) només es podia rebre en un ambient cultural en què circulaven traduïts els tractats àrabs. Gràcies a Gerbert d'Aurillac la cultura i ciència àrab, que conegué per la seva estada a la península Ibèrica, es transmeté cap a Europa. Entre altres innovacions, va difondre l'àbac per al càlcul, l’astrolabi i l'ús del signe zero en nombrosos monestirs francesos, que farien de pont per a la seva generalització a les escoles d'Europa. Va  ser un gran pioner en la didàctica de les matemàtiques i en la investigació (va crear el globus terrestre, òrgans i rellotges) i un dels més importants impulsors del pas de la feixuga numeració romana a l’actual sistema de numeració aràbiga. Posteriorment va ser nomenat arquebisbe de Reims i l’any 999 fou designat Papa amb el nom de Silvestre II en homenatge a Silvestre I, Papa en temps de l’emperador Constantí, que va adoptar el cristianisme com a religió oficial de l’Imperi Romà.
 
Ignasi Barraquer i  Barraquer
Barcelona 1884 – 1965. Metge oftalmòleg, considerat un del més destacats científics del món en la seva especialitat. El 1907 es va llicenciar en medicina i cirurgia, especialitat en la que es va doctorar l’any següent. L’any 1947 va crear a Barcelona l’Institut Barraquer d’Oftalmologia, destinat a l’estudi, la investigació i l’ensenyament d’aquesta disciplina de la ciència. Paral·lelament va posar en marxa la clínica. Després de la seva mort els seus fills, Joaquim i Josep Ignasi Barraquer i Moner, i nets, han continuat la seva obra ja que també s’han dedicat a aquesta especialitat en la qual han assolit un gran prestigi internacional.
 
David Cardús i Pascual
Barcelona 1922 – Houston 2003. Metge i matemàtic. El 1949 es llicencià en medicina per la Universitat de Barcelona i amplià els estudis a França i Anglaterra. Des del 1957 va residir als EUA, on va estudiar matemàtiques a la universitat de Michigan i fou professor de fisiologia i medicina de la rehabilitació de 1960 a 1999 al Baylor College of Medicine de Houston, i de matemàtiques a la Rice University de Houston. Les seves recerques se centraren en la fisiologia de l'exercici i de l'espai, de tal manera que col·laborà en la preparació de la primera missió tripulada de la NASA. També en la medicina de la rehabilitació i les aplicacions informàtiques a la medicina. El 1979 fundà The American Institute for Catalan Studies, i des del 1998 fou també vicepresident de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes. Va col.laborar en nombroses revistes científiques. Va rebre l'orde d'Isabel la Catòlica, la medalla Narcís Monturiol el 1984 i la Creu de Sant Jordi el 1992.
 
Creu Casas Sicart
Barcelona, 1913 – 2007. Fou farmacèutica, professora de la Universitat de Barcelona i catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciada en farmàcia, Casas i Sicart començà la seva carrera universitària com a professora adjunta de fanerogàmia a la facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (UB), càrrec que ocupà des de 1949 fins l'any 1967, i agregada de fitogeografia a la facultat de biologia des de 1967 fins a 1971. L'any 1971 aconseguí la càtedra de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, càrrec que exercí fins l'any 1983, quan fou nomenada professora emèrita. L'any 1978 aconseguí ésser la primera dona que es va incorporar com a membre de ple dret a l'Institut d'Estudis Catalans, a través de la secció de Ciències Biològiques. Va rebre la medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya el 1983, el Premi Fundació Catalana per la Recerca, l'any 2002 i el Premi Crítica Serra d'Or. A la seva mort, a les facultats de farmàcia i biologia de la UB, les dones docents i investigadores era del 58,49% i el 38,23% respectivament, i les estudiants representaven un 78,59%.
 
Ildefons Cerdà i Sunyer
Centelles 1815 – Santander 1876. Fou enginyer, urbanista, arquitecte, jurista, economista i polític. Inicià els seus estudis de llatí i filosofia a Vic. Amplià estudis de matemàtiques i d'arquitectura a Barcelona. El 1836 es traslladà a Madrid, on ingressà a l'escola d'enginyers de camins i n'obtingué el títol el 1841. Interessat en l'estudi de l'urbanisme, centrà els seus treballs en els problemes de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona, de plena actualitat per causa de l'enderrocament de les muralles barcelonines amb les possibilitats d'expansió urbana que això representava. El 1859 aconseguí una ordre reial per la qual era aprovat el seu projecte de reforma de Barcelona, reforma coneguda com a Pla Cerdà, que donarà com a resultat l'actual barri de l'Eixample. Fou un del fundadors de l'urbanisme modern.
 
Margarida Comas i Camps
Alaior (Menorca) 1892 – Exeter (Anglaterra), 1973. Fou biòloga i pedagoga. El 1922 va ingressar a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona i el 1928 va arribar a ser una de les primeres llicenciades en biologia, amb un expedient excepcional. El seu interès per la investigació la va portar a ampliar els estudis a París i a Londres, i va aconseguir el grau de doctora. En tornar a Espanya va guanyar la Càtedra de Ciències Naturals de la Universitat d'Oviedo. Posteriorment va exercir com a mestra a l'Escola Normal de Mestres de Tarragona. El 1931 va ser nomenada directora de l'Escola Normal de la Generalitat del nou règim republicà. El 1934 va ser professora agregada de Biologia Infantil i metodologia de les Ciències de la Naturalesa a la Universitat de Barcelona (UB). D'aquesta manera es va convertir en la primera professora de la facultat de pedagogia de la UB. El 1937 va emigrar a Anglaterra, on va continuar investigant dins l'àmbit acadèmic a Foxhole i a Darlington Hall. Va publicar “Las escuelas nuevas inglesas” (1930), “El método MacKinder” (1930), “La coeducación de los sexos” (1931) i “El método de proyectos en las escuelas urbanas” (1931), entre d'altres. Comas fou una gran defensora de la innovació pedagògica, la igualtat social i els drets de les dones. La seva activitat com a investigadora queda recollida en revistes franceses i en el Butlletí de la Societat Espanyola de Ciències Naturals.
 
Josep Comas i Solà
Barcelona 1868 – 1937. Fou un astrònom i divulgador científic, impulsor de l'astronomia moderna a Catalunya. Es va involucrar en la societat que li va tocar viure, divulgant la ciència i en particular l'Astronomia i integrant a la societat els avenços més remarcables de principis del segle XX (automoció, aviació, radio, fotografia i cinema). Descobrí dos cometes (un dels quals duu el seu nom, el cometa periòdic 32P/Comas Solà), un estel variable i onze asteroides, un dels quals va batejar amb el nom de Barcelona. Va fer remarcables estudis sobre Mart, Júpiter, Saturn i els estels dobles, estudis de geofísica i de física teòrica, i les seves conferències públiques foren nombrosíssimes. Entre molts dels seus descobriments destaquen la confirmació de la existència d’atmosfera al satèl·lit Tità o la Gran taca vermella de Júpiter. Va ser director de l'Observatori Fabra des de la seva creació l'any 1904. Va fundar en 1911 la Sociedad Astronómica de España, posteriorment anomenada Sociedad Astronómica de España y América (SADEYA), de la que va ser nomenat president, càrrec que va ocupar fins a la seva defunció. També va ser director del Servei d'Astronomia de la Generalitat durant la II República i membre d'honor de nombroses societats astronòmiques de l'àrea europea.

Pius Font i Quer
Lleida, 1888 –  Barcelona, 1964. Doctor en farmàcia i llicenciat en ciències químiques. Fou professor de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma, professor a l’Escola Superior d’Agricultura i director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Organitzà i dirigí l’Institut Botànic de Barcelona, i fundà el Jardí Botànic. Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i president de la Institució Catalana d’Història Natural, filial de l’IEC, és autor de la “Flora a Catalunya”. Fou cofundador i director de la revista de botànica Cavanillesia. Processat el 1939, perdé tots els càrrecs. Botànic taxonomista i fitogeògraf, publicà més de dos-cents treballs. Interessat en l’aspecte lingüístic de la botànica, codificà la terminologia catalana a “Iniciació a la botànica”.
 
Eduard Fontserè i Riba
Barcelona, 1870 – 1970. Doctor en ciències fisicomatemàtiques, ocupà les càtedres de Geodèsia, Mecànica Racional i Geodèsia i Astronomia a la Universitat de Barcelona. Organitzà i presidí el Servei Horari, que fixava l’hora oficial de Barcelona. Presentà un projecte d’observatori astronòmic al cim del Tibidabo, posat en pràctica en construir-hi l’Observatori Fabra. Organitzà la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i impressionà la primera radiografia a l’Estat. Establí l’observatori meteorològic del turó de l’Home. Amb l’ajuda de l’IEC, creà l’Estació Aerològica de Barcelona, cèl·lula inicial del Servei Meteorològic de Catalunya, la seva gran obra, que dugué a terme sota la protecció de l’IEC i la Mancomunitat de Catalunya. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències. Presidí l’Ateneu Barcelonès, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques de l’IEC i la Societat Astronòmica de Barcelona.
 
Maria Elena Maseras i Ribera
Vila-seca, 1853 – Maó (Menorca), 1905. Fou una metgessa i pedagoga catalana, primera dona matriculada a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona el curs 1872-73. Fa el batxillerat i decideix estudiar medicina. Pel que sembla, la seva intenció era estudiar a casa amb tutors particulars i assistir a la universitat només per examinar-se, però un canvi en les disposicions administratives l'obligaren a seguir les classes presencialment. El mes de setembre de 1872 Elena Maseras fou la primera dona de l'Estat espanyol a trepitjar les aules de la Facultat de Medicina com a estudiant. Segons s'explica, la seva entrada fou rebuda amb aplaudiments per part dels companys. Acaba els estudis l'any 1878 i l'1 de febrer de 1879 demana permís per examinar-se del grau de llicenciatura en medicina. El fet que fos dona produí gran confusió en els òrgans burocràtics, que trigaren més de tres anys a atorgar-li el permís per examinar-se. Obtingué el permís l’any 1882, i assolí un excel·lent. No hi ha constància, però, que es doctorés. Desanimada per les dificultats burocràtiques, es dedicà a l'ensenyament. Primer a Vilanova i la Geltrú i després a Maó, on morí l'any 1900.
 
Narcís Monturiol i Estarriol
Figueres 1819 –  Sant Martí de Provençals 1885. Inventor i polític. Perseguit per les seves idees polítiques republicanes, hagué de fugir a Cadaqués, on conreà la pintura i on madurà el projecte de construcció d'una nau submarina. Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle “El Ictíneo o barco-pez”. L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port de Barcelona. Amb l'èxit parcial assolit a les proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l'invent, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid. Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d'abandonar per malaltia

Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger
Maó (Menorca) 1787 – París 1853. Químic i metge nacionalitzat francès. És considerat el fundador de la toxicologia moderna. Va realitzar  els seus primers estudis a València i Barcelona. Amb una beca de la Junta de Comerç de Barcelona, Orfila va viatjar a París en 1807 i allà va estudiar medicina i va entrar en contacte amb químics com Nicolas Vauquelin i Louis Jacques Thenard. Després de les guerres napoleòniques, Orfila va publicar “Traité des poisons” (una de les principals obres de toxicologia d’aquell període) i fou nomenat “médecin par quartier de Roi”. Més tard, va impartir classes de química a l’Ateneu de París, substituint als seu mestre Thenard. L’any 1819, fou nomenat professor de medicina legal de la Facultat de Medicina de París  i cinc anys més tard (1823), ocupà la càtedra de química. El 1831 es convertí en degà de la mateixa Facultat, càrrec que va ocupar fins a la revolució de 1848. Fou membre actiu de la Société de Chimie Médicale de París. El seu llibre de text de química “Elémets de chimie médicale” va ser publicat per primera vegada l’any 1817 i reeditat en vuit ocasions, fent que es convertís en un dels principals llibres de text d’aquests anys. La seva difusió no es va limitar únicament a França sinó que van aparèixer traduccions al castellà, italià, anglès alemany i holandès.

Joan Oró
Lleida 1923 – Barcelona el 2004. Bioquímic. Els seus estudis han estat clau per entendre l'origen de la vida al nostre planeta. Es llicencià en Ciències Químiques a Barcelona (1947) i el 1952 es traslladà a Estat Units, on es doctorà a la Universitat de Houston i on va exercir des d’aleshores una intensa activitat de docència. Va ser professor emèrit de Ciències Bioquímiques i Biofísiques en aquella universitat. Entre els seus descobriments destaca la primera síntesi prebiòtica de l’adenina a partir del cianur l’hidrogen; l'aplicació de nous mètodes de cromatografia o d’espectrometria de masses per a l’anàlisi de components orgànics, sintetitzats sota les possibles condicions de la Terra primitiva o en les de les mostres extraterrestres; la contribució que han tingut les col·lisions dels cometes amb la terra a l’increment en el nostre planeta de compostos de carboni; una interpretació química, i crítica, sobre la hipòtesi de vida a Mart. Va participar i va dirigir programes d’investigació de la NASA (Apollo i Víking), amb la qual va col·laborar des de l’any 1964 fins el 1994. Fundador i primer director del Departament de Ciències Bioquímiques i Biofísiques de la Universitat de Houston. Autor i coautor d’uns trenta llibres sobre bioquímica i investigació espacial i de més de 250 articles científics publicats en revistes especialitzades. President de la Societat Internacional per a l’Estudi de l’Origen de la Vida (ISSOL), 1989-1993.
 
Antoni Puigvert i Gorro
Santa Coloma de Gramenet, 1905 – Barcelona 1990. Fou metge uròleg. El seu pare era un metge originari de Seròs (Segrià). Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, el 1928, on fou deixeble de Manuel Serés i Ibars, i el 1933 entrà al Servei d'Urologia de l'Hospital de Sant Pau, que dirigí des del 1951. El 1943 hi fundà un Institut d'Urologia com a escola d'especialització urològica que més tard es convertí en Fundació Puigvert. Va fer importants aportacions a la urologia, i va crear nous instruments quirúrgics com la sonda de Béniqué a bàscula per la cirurgia prostatoperineal, la xeringa per pielografia de 20 ml a propulsió amb rosca i ajust especial per les sondes ureterals (coneguda com sonda tutor de Puigvert), la pinça de branques desiguals, el separador doble i la pinça de dissecció i sutura. El 1971 fou nomenat catedràtic d'urologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 fou escollit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i també ha rebut la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, la Croix de Chevalier de la Légion d'Honneur (França), les Grans Creus de les Ordres de Mayo i del Libertador (Argentina), i les Grans Creus de les Ordes d'Isabel la Católica i d'Alfonso X el Sabio.

Bartomeu Robert
Tampico (Mèxic) 1842 – Barcelona 1902. Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona. Metge titular de l’Hospital de la Santa Creu (1869). Catedràtic de Patologia Interna a Barcelona (1875). President de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques. Fou un dels impulsors del trasllat de la facultat i de l’hospital al Clínic. Fou un dels fundadors de l’Hospital de Sant Pau. Altruista, visitava gratuïtament els malalts amb motiu d’epidèmies, com la febre groga (1874) i el còlera (1885). Fou president de l’Ateneu de Barcelona i de la Societat d’Amics del País. Nomenat alcalde de Barcelona, el 1899, durant els breus mesos del seu mandat abordà la reforma del personal al servei de l’Ajuntament i la depuració del cens electoral.
 
Esteve Terradas i Illa
Barcelona, 1883 – Madrid, 1950. Enginyer industrial i de camins i doctor en ciències fisicomatemàtiques. Professor a les universitats de Saragossa, Barcelona i Madrid. Fundà un seminari fisicomatemàtic, on aplegà els científics més valuosos del seu temps. Fundà i dirigí l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades. Professor de la Secció d’Electrotècnia de l’Escola del Treball, féu venir a Barcelona professors com Levi-Civitta i Albert Einstein, i dirigí la col·lecció Cursos de Física i Matemàtica, publicada per la Secció de Ciències de l’IEC, recopilació de les conferències d’aquells professors, d’altres com J. Palacios, J. Rey Pastor i J. Hadamard i d’ell mateix. Director d’obres dels Ferrocarrils de la Mancomunitat, dirigí i projectà el Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona. Fou director de la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya i membre del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).
 
Josep Trueta i Raspall  
Barcelona 1897 – 1977. Metge i cirurgià de projecció universal. Va ser professor de la Facultat de Medicina de la UB i a partir de 1935 director de cirurgia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Amb la guerra civil va poder perfeccionar el seu mètode de “guariment tancat” sistema aplicat contra l’ostiomielitis amb el qual va poder guarir a milers de soldats ferits. Amb el tràgic desenllaç de la guerra civil, Trueta s’estableix a Oxford on és nomenat membre d’Honor per la Societat Britànica d’Ortopèdia. L’any 1943 publica “Principles and Practice of War Surgery”. El seu sistema de guariment per evitar la gangrena fou adoptat en gran escala pels exèrcits aliats i va salvar milers de vides. L’any 1948 fou elegit catedràtic titular de cirurgia i ortopèdia a Oxford. Trueta mai va oblidar la seva identitat nacional. Membre del Consell Nacional Català, difongué a través del llibre “The Spirit of Catalonia” (1946), la realitat nacional catalana. Entre d’altres coses, va participar en la càtedra de català de la Universitat d’Oxford i, per influencia seva, es va fundar l’Anglo Catalana Society.
 
Ramon Turró i Darder
Malgrat, 1854 – Barcelona, 1926. Cursà estudis de medicina a Barcelona, i exercí el periodisme a Madrid. El 1883 publicà un treball intuïtiu sobre el mecanisme de la circulació. Polemitzà amb J. de Letamendi, amb atacs a les teories vitalistes d’aquest. Tornà a Barcelona, i el 1887 ingressà al Laboratori Microbiològic Municipal, que dirigí a partir del 1906. Fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. El 1897 dirigí els cursos de bacteriologia a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, que presidí del 1908 al 1910. Fou soci fundador i president de la Societat de Biologia de Barcelona (després Societat Catalana de Biologia) i de la Societat Catalana de Filosofia. Col·laborà intensament amb August Pi i Sunyer. Elaborà una teoria del coneixement que féu pública a “Els orígens dels coneixement: La fam”. Fou l’introductor del mètode experimental de C. Bernard a l’Estat espanyol.
 
Arnau de Vilanova
València? entre 1235 i 1240 –  Gènova (potser a la mar prop d'aquesta ciutat) entre 1311 i 1313). Va ser alquimista, astròleg, teòleg i metge. El nom de Vilanova prové del fet que possiblement va néixer al Grau de València, que en aquell moment es coneixia amb el nom de Vilanova del Grau. Escrigué obres molt importants per a la medicina europea medieval, com per exemple “Medicinalium introductionum speculum” i d'altres tractats, com un de patologia general. Se'l coneixia com el "metge de Reis i Papes" i se'l reconeix avui dia com un dels més grans alquimistes de tots els temps, encara que algunes obres que se li atribueixen podrien no ser seves. Se'l coneix com un autor de reputació en medicina amb alguns treballs que inclouen el Breviarium Practicae. No se'n té certesa, però se li assigna la invenció del monòxid de carboni i l'alcohol pur.
 

18-02-2008