Almirall, Cambó, Casanova, Claris, Figueras, Jaume I, Macià, Prat de la Riba, Rovira i Virgili i Trias Fargas opten a convertir-se en un dels 7 savis de Catalunya en l’àmbit de la política

L’organització Capital de la Cultura Catalana ha fet públic avui els noms de vint dels vint-i-cinc personatges, de l’àmbit de la política, que després de Setmana Santa es posaran a votació per elegir els 7 savis de Catalunya.
 
Durant tot aquest mes de febrer s’han donat a conèixer una part dels candidats que opten a convertir-se en les 7 persones més sàvies de Catalunya, cadascuna de les quals haurà de pertànyer a un dels set àmbits següents: arts plàstiques, llengua i literatura, música i arts escèniques, humanitats, ciències i tecnologia, economia i política. Els candidats es poden consultar a www.ccc.cat .
 
Les candidatures a persona més sàvia de Catalunya, en l’àmbit de la política, són les següents:

Fins el 10 de març es poden fer noves aportacions a aquesta llista per arribar a vint-i-cinc personatges que són els que es posaran a votació durant la setmana del 5 a l’11 de maig. Les aportacions es poden fer a través del correu electrònic: info@ccc.cat

L’elecció dels 7 savis de Catalunya, iniciativa de l’organització Capital de la Cultura Catalana amb la col.laboració de Catalunya Ràdio, pren com a exemple la dels 7 savis de Grècia, denominació donada per la tradició grega a set personatges de l’antiga Grècia (620 – 550 aC), famosos per la seva saviesa, constructors d’un ordre social que fa que la societat avanci pel seny i la intel·ligència. La saviesa és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i equilibrades, i posar el coneixement en acció. La praxis de la saviesa enriqueix la societat i la fa avançar.
 
La campanya dels 7 savis de Catalunya es desenvolupa amb la voluntat de promoure i divulgar el coneixement de les personalitats catalanes que pel seu coneixement i saviesa han influït més en la història de Catalunya.
 
Una vegada elegits els 7 savis de Catalunya, els quals necessàriament seran persones que ja han completat la seva existència vital, durant la vuitena setmana s’elegirà el savi dels savis, que servirà per a posar l’ordre amb el qual es presentaran i promouran posteriorment els 7 savis de Catalunya.
 
Candidatures persona més sàvia de Catalunya en l’àmbit de la política
 
Valentí Almirall i Llozer
Barcelona, 1841 – 1904. Polític considerat un dels pares del catalanisme modern, i més concretament, del catalanisme d'esquerres. El 1863 es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona. Participà en la preparació i en els fets de la revolució de 1868 a Barcelona. Dirigí “El Federalista” i col·laborà a la Revista “Republicano-Federal”, des d'on publicà opuscles força radicals com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña i Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Entre 1868 i 1881 milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) on era el principal dirigent dels federals intransigents de Barcelona, un grup minoritari dins del republicanisme federal, que es vertebrava al voltant del Club dels Federalistes (1868-1869), del qual en fou escollit el primer president, i del diari “El Estado Catalán” (1869-1870 i 1873). Volien transformar l'estat centralista i uniformitzador espanyol en un estat federal i descentralitzat, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars. Una revolució federal que implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació. Fins el 1879 es va mantenir al marge de l'activitat política i intentà dedicar-se a la literatura amb el pseudònim A. Z. Sota. El 1878 fou nomenat president de l'Ateneu Lliure de Barcelona. El 1880 fou un dels organitzadors del Primer Congrés Catalanista, i en fou elegit president per la majoria dels congressistes. El 1881 intervingué en l'organització del Congrés de Jurisconsults Catalans, on defensà enèrgicament el dret català. El 1882, fundà el Centre Català de Barcelona, que el 1884 es transformaria en partit polític. Convertit en capdavanter de la reivindicació catalanista, el 1885 fou el redactor ponent del Memorial de Greuges, i es traslladà a Madrid integrat en la comissió que la lliurà al rei Alfons XII. El 1886 va publicar la seva obra cabdal, “Lo Catalanisme”, primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista.
 
Francesc Cambó i Batlle
Verges 1876 - Argentina 1947. Polític conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, i ministre en diversos governs espanyols. Cambó va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. El 1901 va fundar la Lliga Regionalista de Catalunya i fou elegit regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser elegit diputat per Barcelona el 1907, però va ser derrotat el 1910. Cambó va propugnar l'Estatut d'Autonomia per resoldre el problema català, tot i que va acceptar la Mancomunitat com a solució de compromís. Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, Cambó va esdevenir el principal líder de la Lliga Regionalista. Va arribar a ser ministre en dos governs espanyols conservadors. El 1918 va ser nomenat ministre de Foment i el 1921 de Finances, en ambdós casos amb Antoni Maura com a president del govern. No va aconseguir l'acta de diputat en les eleccions de 1931, que van donar lloc a la Segona República Espanyola, i va marxar a l'estranger. Va entrar altre cop al parlament el 1933, però no el 1936. En esclatar la Guerra civil espanyola es trobava a l'estranger. Inicialment, no estava a favor dels militars revoltats, però els va acabar ajudant, pel temor que s'establís una República d'esquerres si guanyaven la guerra els republicans. Després de la guerra, va viure a Suïssa, els Estats Units i l'Argentina. Cambó també va fer de mecenes de nombroses activitats artístiques i culturals. Destaca la creació, el 1922, de la Fundació Bernat Metge, que ha traduït al català nombrosos textos clàssics grecs i llatins, i la Fundació Bíblica Catalana, que va traduir la Bíblia completa al català, a partir dels textos originals.
 
Ermessenda de Carcassona
990? - Girona 1058. Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona. Dona de gran personalitat i dots de govern que va gaudir de gran prestigi i va ajudar al seu marit a la reconstrucció del país, després dels atacs devastadors de les incursions d'Almansor i del seu fill, i va acompanyar les expedicions militars a l'Ebre, al Segre i a Saragossa. Va exercir les seves influències per tal que designessin el seu germà Pere bisbe de Girona (1010) i l'Abat Oliba bisbe coadjutor a la seu de Vic. Després de quedar vídua va governar fins al 1023 com a tutora, tenint en compte la minoria d'edat del seu fill Berenguer Ramon I. L'any 1018, amb l'ajuda del normand Roger de Toëny, va aconseguir reduir les accions de pirateria del rei sarraí de Dénia i de les Balears. L'any 1035 va morir el seu fill, fet que va donar lloc a un nou període de coregnat i tutoria amb el seu nét Ramon Berenguer I. Ermessenda va retirar-se al comtat de Girona, amb el seu germà Pere. Tots dos van idear la defensa de la vall d'Aro i Calonge contra els pirates sarraïns. El noble català Mir Geribert va fomentar l'enemistat entre l'àvia i el nét per afavorir les seves pròpies ambicions. Tot i així, gràcies a l'abat bisbe Oliba, es van reconciliar. Després de moltes dificultats i malentesos, el 1057, Ermessenda de Carcassona va arribar a un acord definitiu amb el seu nét Ramon Berenguer. Va vendre als joves comtes els seus drets als comtats i als bisbats de Barcelona, Girona i Osona-Manresa, així com els castells de Begur, Pierola, Pontils i Cardona, i tots els drets al comtat i al bisbat d'Urgell. L'any 1057 es va retirar als dominis de Besora i va atorgar un testament que demostrava la seva excel·lent situació econòmica així com la seva fe religiosa.
 
Rafael Casanova i Comes
Moià, 1660 -  Sant Boi de Llobregat, 1743. Polític que va dirigir la resistència de Catalunya contra les tropes de Felip V durant el setge de Barcelona. La matinada de l'11 de setembre de 1714 va capitanejar una intensa batalla final. Va estudiar dret. En esclatar la guerra de Successió, de seguida va manifestar el seu interès per la política. L'any 1706, el van proclamar conseller terç de Barcelona. Un any després, el rei arxiduc Carles d'Àustria el va fer ciutadà honrat de Barcelona. D'aquesta manera, el 30 de juny de 1713, va poder assistir a la darrera junta de braços en el cantó reial, on s'havia de decidir si el Principat se sotmetia a Felip V o si continuava defensant les constitucions amenaçades. La junta es va decantar per la resistència i Casanova va formar part d'un grup secret de cinc persones que estudiarien les propostes d'Antoni de Villarroel, cap militar de les forces catalanes. El 30 de desembre de 1713, Rafael Casanova va ser designat conseller en cap, càrrec que comportava el grau de coronel de la famosa milícia ciutadana dels gremis o coronela. De seguida es va posar a treballar intensament en la defensa del Principat davant la imminència de l'atac final, que va tenir lloc la matinada de l'Onze de Setembre. Rafael Casanova va rebre una bala a la cuixa i, després de la seva hospitalització, al col·legi de la Mercè, alguns dels seus familiars i amics van decidir fer-lo passar per mort, tement les possibles repressions filipistes. Alguns anys més tard reprendria la seva activitat com a advocat.

Teresa de Claramunt
Sabadell, 1862 - Barcelona, 1931. Obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona. Poc després va tenir un paper significatiu en la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, i arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa, on també va promoure el moviment anarquista. De fet, s'hi va quedar fins a la dictadura, participant en l'organització de la CNT aragonesa. Teresa Claramunt va destacar també en la seva militància feminista en defensa dels interessos de les dones obreres. El 1891 va impulsar la creació de la primera associació autònoma de treballadores de tots els oficis a fi de defensar-ne els interessos laborals. En els seus escrits denunciava l'opressió específica de l'obrera com a "esclava de l'esclau", i reivindicava la dignificació del treball femení i la seva valoració social. El 1903 va publicar un fulletó sobre la condició social de la dona des de la perspectiva del feminisme anarquista. Es titulava “La dona. Consideracions sobre el seu estat davant les prerrogatives de l'home”. En aquest i altres articles, com els que va publicar a la revista anglesa “Freedom”, va reivindicar el dret de les dones a participar en tots els nivells de la vida social i política, i va rebutjar tota pretensió del monopoli masculí en el camp del treball o la vida social.
 
Pau Claris i Casademunt
Barcelona 1586 - 1641. Fou un polític i eclesiàstic català i el President de la Generalitat de Catalunya a l'inici de la Guerra dels Segadors. El 16 de gener de 1641 proclamà la República Catalana sota la protecció de França. Es va doctorar en dret canònic i dret civil. El 1612 va ser canonge de la Seu d'Urgell. L'any 1638, arran de la greu situació política que vivia el país, Pau Claris va ser nomenat President de la Generalitat en el trienni 1638-1641. Al mes de juliol, Claris es va enfrontar amb les autoritats després del saqueig de Palafrugell pels terços del Rei. La primavera de l'any vinent, la crisi es va accentuar. Els francesos van envair el Rosselló i el diputat militar Francesc de Tamarit va ser empresonat. Posteriorment, hi va haver una sèrie d'incidents, entre els quals la revolta d'uns 500 pagesos que el dia 22 de maig de 1640 van arribar a Barcelona exigint l'alliberament de Tamarit. Això va provocar la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del comte Duc d'Olivares. Davant d'una imminent invasió castellana, Pau Claris va establir relacions amb França i va demanar ajuda militar, que es va concretar amb la signatura d'un pacte a Barcelona el 12 de desembre de 1640. Barcelona estava en perill de setge per part de l'exèrcit del marquès de Los Vélez. Pau Claris es va veure obligat a reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona. D'aquesta manera, l'exèrcit francès es va aliar amb el català i, conjuntament, van derrotar les tropes castellanes el 26 de gener de 1641.
 
Lluís Companys
El Tarrós 1882 – Barcelona 1940. President de la Generalitat entre 1934 i fins a la seva mort. El seu mandat coincideix amb el període més dramàtic de la història recent de Catalunya. Exiliat a França, la Gestapo el va detenir a instàncies de Franco. El van afusellar el 1940 a Barcelona. Va estudiar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, on va fundar l'Associació Escolar Republicana (1900). Des d'aleshores va establir relacions amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Va tenir una activitat periodística important, ja que va ser redactor en cap de "La Barricada" i va col·laborar en "la Publicitat", "L'Opinió" i en "la Terra", l'òrgan oficial de la Unió de Rabassaires que ell mateix va dirigir. Va fundar, amb altres personalitats de l'època, el Partit Republicà Català i durant força anys va tenir una important activitat social com a advocat laborista. El 14 d'abril de 1931 va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. Al mateix any va votar a favor del vot femení, va ser vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i més endavant, l'any 1932, el president provisional en substitució de Jaume Carner. A la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el va proclamar President de la Generalitat. El juny de 1934 va presentar la llei de Contractes de Conreu. Arran dels incidents del juliol de 1936, es va tancar al despatx del cap de serveis de policia per participar activament en la resistència de Barcelona. A principis del 1939 es va refugiar a França, però les forces de Hitler el van detenir i extradir a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, el van afusellar el 15 d'octubre al castell de Montjuïc.
 
Estanislao Figueras i Moragas
Barcelona, 1819 - Madrid, 1882. Fou el primer president de govern de la Primera República Espanyola i president del consell de Ministres (1873). Llicenciat en Dret, el 1844 es va traslladar a Tarragona per iniciar la seva carrera com a advocat. Va ingressar en el Partit Progressista i va participar en les revoltes liberals de 1848. Aquest mateix any es va desplaçar a Madrid, on va entrar en contacte amb els cercles polítics republicans. Més tard, es va decantar pel Partit Demòcrata (1849), sorgit a partir d'una escissió del Partit Progressista. En 1851 va ser elegit diputat per Tarragona, on es va traslladar per formar part de la seva Junta Revolucionària, que va presidir durant els esdeveniments polítics que van conduir a el Bienni Progressista (1854-1856). El 1855 va ser elegit diputat a Corts, on va liderar la minoria republicana, i va votar a favor de la instauració d'un règim republicà, opció que no va contar amb el favor de la cambra. A l'any següent, durant l'elaboració del projecte del qual havia de sorgir una nova Constitució, va advocar en favor de la descentralització de l'Estat i de les desamortitzacions, postura que el va enfrontar amb els sectors més pròxims a l'Església. El 1867 va ser condemnat a presó, per la qual cosa va fugir a Portugal. Retornà a Espanya després del triomf de la revolució de setembre de 1868, amb la qual començà el Sexenni Democràtic (1868-1674). Al seu retorn va ingressar en el Partit Federal, liderat per Pi i Margall i va fundar el diari “La Igualdad”, des de les pàgines del qual va defensar la seva doctrina federalista. El 18 de maig de 1869 els representants dels comitès republicano-federals d’Aragó, Catalunya, València i Balears, signen el Pacte Federal de Tortosa per restaurar la Confederació Catalano-aragonesa dintre de l’Estat republicà Espanyol. Al febrer de 1873 va ser elegit president de la Primera República, càrrec que va ocupar fins al juny del mateix any, en què la crisi econòmica, així com la divisió interna del seu propi partit i la proclamació de l'Estat Català, que només va poder revocar acceptant la dissolució de l'exèrcit a Catalunya, van motivar la seva substitució per Pi i Margall, i la seva fugida a França, d'on va tornar a final d'any per a intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal. Allunyat a partir d’aleshores de Pi i Margall i del seu partit, el 1880 va fundar, al costat de Ruiz Zorrilla, el Partit Republicà Federal Orgànic, partit que va tenir poca activitat a causa de la mort de Figueras poc després.
 
Jaume I, el Conqueridor
Montpeller, 1208 – València 1276. Comte de Barcelona i rei d'Aragó, de València, de Mallorca i senyor de Montpeller. Va ser fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. El 1229 va conquerir Mallorca i el 1238, València. A l'edat de tres anys, Jaume I va ser lliurat a Simó de Monfort en tant que promès d'una filla seva. Quan els seus pares van morir, Jaume va romandre sota la tutela de Simó de Monfort a Carcassona. De totes maneres, tal com va disposar la seva mare, aviat el van traslladar al castell de Montsó, acompanyat dels templers, i hi va conviure fins als nou anys amb el seu cosí, el jove Ramon Berenguer V de Provença. Amb tretze anys, el van casar amb la infanta Elionor de Castella, de la qual va néixer el seu primer fill, Alfons. Amb poc més de vint anys va sortir de la platja de Salou per desembarcar a Santa Ponça, a Mallorca. Després d'una batalla triomfal, l'expedició va conquerir ràpidament la capital. Poc després, s'iniciava la conquesta de València. La batalla per les últimes places va originar un conflicte amb Alfons el Savi, hereu de la corona de Castella. Jaume I es va encarar als missatgers castellans. Amb l'ajuda de la reina Violant d'Hongria, segona muller del Conqueridor, es va solucionar el conflicte amb la signatura del tractat d'Almirra (1244), que fixava els límits de les conquestes dels dos reis. Després de la conquesta de Múrcia, va començar la decadència de Jaume I, que va perdre les possessions d'Occitània amb el tractat de Corbeil (1258). El fracàs de les seves croades a Terra Santa també va contribuir al declivi. Però el llegat de Jaume I va comportar molts aspectes positius, com ara l'expansió del territori de Catalunya a la Mediterrània, gràcies al matrimoni del seu fill Pere amb Constança de Sicília; el desenvolupament del comerç i dels contactes polítics amb el continent africà; el recull de costums marítims en el Llibre del consolat de mar; la protecció dels jueus; l'estructuració d'institucions de caire polític o administratiu, com les corts catalanes o l'impuls a la llengua i la literatura catalanes, amb “El llibre dels feits”, primera gran crònica medieval catalana i obra del mateix rei.
 
Francesc Macià i Llussà
Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933. Primer President de la Generalitat durant la II República Espanyola. Després d'ingressar a l'exèrcit, va arribar a Lleida el 1887 per fer-se càrrec de la Comandancia de Ingenieros Militares. El 1895 va assolir el grau de comandant i el 1904 el de tinent coronel. El 1907 va acceptar ser el candidat de Solidaritat Catalana per les Borges Blanques i Barcelona. Entre el 1907 i el 1923 va obtenir l'escó del districte de les Borges Blanques i va esdevenir un personatge important en els cercles polítics lleidatans. Decebut pel fracàs de la coalició Solidaritat Catalana, va començar a acostar-se al republicanisme catalanista i a l'obrerisme radical. Aquesta radicalització explica que posés en marxa el partit independentista Estat Català (1922). Exiliat amb motiu del cop d'estat de Primo de Rivera, va iniciar una nova vida política com a conspirador incansable. És l'època de l'intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló (1926), conspiració que va acabar amb la seva detenció per la policia francesa. En tornar de l'exili, el 1931, va participar en la creació d'Esquerra Republicana de Catalunya, formació de la qual va ser elegit president. Després de la victòria electoral del seu partit, el 14 d'abril de 1931 va proclamar l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques. Va negociar amb el govern provisional de la república espanyola i va acceptar la creació de la Generalitat de Catalunya. En va ser president fins que va morir, el dia de Nadal de 1933. El seu enterrament va aplegar una multitud, la qual cosa demostra la popularitat de la seva figura. Tothom li deia amb simpatia "l'Avi", i es va convertir en un símbol de la voluntat d'afirmació nacional de Catalunya.  

Francesc Pi i Margall
Barcelona, 1824 - Madrid, 1901. Fou president de la Primera República Espanyola i president del consell de Ministres (1873). Va estudiar fins a doctorar-se en Dret. Vinculat a el Partit Demòcrata des que va arribar a Madrid en els anys quaranta del segle XIX, va participar en la Revolució de 1854 i es va orientar cada vegada més cap a la política. Al 1864 va adquirir notorietat com director del periòdic “La Discusión”, des del qual va difondre la seva ideologia. Per aquest motiu va haver d'exiliar-se a París durant la reacció que va seguir a l'intent revolucionari de 1866. Durant l'exili a París, va madurar la seva ideologia revolucionària basada en la destrucció de l'autoritat per a substituir-la pel lliure pacte constitutiu de la federació. El triomf de la Revolució de 1868 li va permetre tornar a Espanya i ser triat diputat en les Corts constituents. Es va erigir com un dels grans líders del republicanisme, amb un vessant federalista i proper al socialisme En conseqüència, es va oposar al caràcter monàrquic de la Constitució de 1869, i, ja com a màxim dirigent del Partit Republicà Federal, des de 1870, va combatre el regnat d’Amadeu de Savoia. Quan aquest va abdicar, va ser un dels impulsors de la proclamació de la Primera República Espanyola (1873). En dimitir Figueras, Pi i Margall es va fer càrrec del poder executiu (formalment no existia el càrrec de president de la República, mentre no es promulgués una nova constitució).  Després del cop d'estat de 1874, que va restablir la monarquia borbònica, Pi i Margall es va retirar temporalment de la política i es va dedicar al seu treball com a advocat i escriptor. En els anys vuitanta, aprofitant la tolerància dels governs liberals, va tornar a l'activitat pública per a reorganitzar els republicans federals. Confiant en les possibilitats d'èxit que els oferiria la restauració del sufragi universal el 1890 va crear en aquell mateix any un diari propi, “El nuevo régimen”, i va impulsar la definició del programa del partit el 1894. El seu prestigi li va permetre ser triat diputat en 1886, 1891 i 1893, però va perdre popularitat en ser l'únic líder republicà que no es va deixar arrossegar per l'ardor nacionalista durant la Guerra de Cuba (1895-1898). Va propugnar la concessió de la independència a les colònies i es va oposar a la guerra contra els Estats Units, model de democràcia republicana i federal.
 
Carles Pi i Sunyer
Barcelona 1888 – Caracas (Veneçuela) 1971. Fou un enginyer industrial, economista, polític i escriptor. Des de l'any 1915 exercí la docència a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Sants i l'Escola Superior d'Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya, que dirigí des l'any 1919 fins que se separà del càrrec, l'any 1926, per circumstàncies polítiques. Fou escollit diputat a les Corts Espanyoles en les eleccions generals de 1931, esdevenint Ministre de Treball i Planificació Social en el Govern de Diego Martínez Barrio entre l'octubre i el desembre de 1933. Diputat del Parlament de Catalunya en proclamar-se la República l'any 1931, va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del que en fou president entre els anys 1933 a 1935. Fou nomenat conseller de Finances de la Generalitat de Catalunya en l'última remodelació del govern provisional de Francesc Macià, i posteriorment l'any 1933 Conseller Delegat i Finances en el govern estatuari de Macià. Fou alcalde de Barcelona en dos períodes diferents: entre febrer i octubre del 1934, i entre febrer del 1936 i juliol del 1937. Durant la Guerra Civil (1936-1939) fou Conseller de Cultura (1937-1939). Es va exiliar, primer a França i després a Londres, on va presidir el Consell Nacional de Catalunya (1941-1945), i fou membre del Govern de Generalitat a l'exili. Durant aquesta estada va realitzar una notable obra d'investigació sobre Andrés Bello, Francisco de Miranda i altres emigrats veneçolans a Anglaterra. Restà a Londres fins al 1952, any en que decidí traslladar-se a Caracas, contractat pel Ministerio de Fomento, on va col·laborar a la Comisión Venezolana de Normas Industriales (COVENIN).
 
Dolors Piera i Llobera
Puigverd d'Agramunt, 1910 – Santiago de Xile, 2002. Mestra i sindicalista. El seu pare, un mestre progressista, li va transmetre la passió per la pedagogia. Va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Lleida. Va exercir de mestra en diverses poblacions catalanes i va ser fundadora de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança (FETE-UGT). Durant el bienni negre va ser expedientada per exercir la Tècnica Freinet a Vilafranca del Penedès, on treballava. La redacció de “l'Escola Proletària” (òrgan de la FETE-UGT) es feia des de casa seva. Com a delegada d'aquesta publicació, Dolors Piera va assistir al Congrés Mundial de Professors de París. Membre del PSUC, va formar part del Comitè Executiu del partit. El 1937, en plena guerra civil, va participar en l'organització del Congrés de la Dona realitzat a Barcelona, congrés que va donar lloc a la creació de la Unió de Dones de Catalunya, de la que en va ser escollida secretària general. Com a regidora de l'Ajuntament de Barcelona, va acompanyar La Passionària en el míting realitzat al Velòdrom d'Hivern de París. Amb la derrota de la República, Dolors Piera es va exiliar a París, on va treballar a l'Oficina Internacional per a la Infància. Detinguda arran de la invasió nazi de França durant la Segona Guerra Mundial, va estar empresonada quatre mesos. En sortir-ne, viatja amb el seu germà Josep fins a la República Dominicana i finalment s'instal·la a Xile on es reuneix amb el seu company, Pere Aznar i Seseres i neixen els seus fills. Allà treballa novament de mestra, sent sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més endavant, directora del Colegio Andersen. A Xile, organitza el primer Congreso de Mujeres de Santiago, i manté activa la seva militància feminista. També va ser una de les dinamitzadores del Centre Català de Santiago de Xile.

Enric Prat de la Riba i Sarrà
Castellterçol, 1870-1917. Doctor en lleis, fou president del Centre Escolar Catalanista. Secretari de la Unió Catalanista, redactà La qüestió social i política i el Missatge a Jordi I, que motivà la suspensió de “La Renaixença”, que l’havia publicat, i el processament de l’autor. Dirigí “La Veu de Catalunya”. Fou premiat als Jocs Florals del 1898 pel seu Compendi d’història de Catalunya. Fou secretari de l’Ateneu Barcelonès, on pronuncià El fet de la nacionalitat catalana, important capítol de la seva obra política. Membre de la Lliga de Catalunya, se’n separà el 1899 i creà el Centre Nacional Català. El 1901 fundà la Lliga Regionalista i redactà, entre d’altres, la Declaració de principis de la Solidaritat Catalana. El 1906 aparegué la seva obra fonamental, “La nacionalitat catalana”. Fou president de la Diputació de Barcelona. Presidí la Mancomunitat de Catalunya des del 1913 fins a la seva mort. Creà l’Institut d’Estudis Catalans i n’adoptà oficialment les normes ortogràfiques. Impulsà la creació de la Biblioteca de Catalunya.
 
Joan Prim i Prats, el General Prim
Reus, 1814 - Madrid, 1870. Militar i polític progressista del segle XIX molt influent en la política espanyola. Va ser president del consell de Ministres entre els anys 1869 i 1870. Amb vint anys va tenir el seu bateig de foc durant la primera guerra carlista, durant la qual va assolir el grau de coronel a més a més de rebre diverses condecoracions. Liberal convençut, acabada la guerra va entrar en política i fou elegit diputat a corts per Tarragona. El dia 30 de maig de 1843 es va pronunciar a Reus per la majoria d’edat d’Isabel II, fet que va provocar el bombardeig de la seva ciutat natal per part de les tropes governamentals dirigides pel general Zurbano. El 1843 fou nomenat governador militar de Barcelona per combatre la Junta que dominava la ciutat. El 1847 fou nomenat capità general de Puerto Rico, on reprimí els aixecaments d’esclaus i el bandolerisme. El 1851 i el 1853 fou diputat per Vic i Barcelona, període durant el qual féu costat als interessos dels fabricants catalans i denuncià les arbitrarietats del govern central al Principat. Com a tinent general va participar a la campanya del Marroc (1859—1860), en la qual fou el general més distingit tot i que manava la divisió de reserva. Va dirigir l’expedició espanyola que lluità a la guerra de Mèxic. El 1862 s’incorporà al partit progressista i inicià un període de conspiracions que culminaren en la Revolució de Setembre (1968) de la qual en fou l’ànima. El 1869, promulgada la nova constitució, Prim fou nomenat cap del govern, des d’on va defensar una monarquia constitucional. Prim es va decantar per Amadeu de Savoia, la candidatura del qual va ser aprovada per les Corts el 16 de novembre de 1870. El 27 de desembre, quan el nou rei ja viatjava cap a Madrid, Prim va patir un atemptat. Al carrer del Turco de la capital, homes armats amb trabucs van disparar-li a boca de canó provocant-li diverses ferides que li causarien la mort tres dies després. La causa instruïda del cas no va arribar a aclarir qui havia estat l’instigador del seu assassinat.

Francesc de Paula Rius i Taulet  
Barcelona, 1833 - Olèrdola, 1889. Polític i advocat, monàrquic i liberal. Fou alcalde de Barcelona en quatre ocasions durant el període de restauració borbònica comprès entre 1858 i 1889. Com alcalde va promoure la urbanització de la Gran Via de les Corts Catalanes, la plaça de Tetuan i la plaça Letamendi, l'enderrocament de la resta de la muralla de Mar, per obrir el passeig de Colom, cedí els terrenys per a la construcció del Palau de Justícia (1887-1908) i va construir el Cementiri del sud-oest a Montjuïc. Va crear el Laboratori Municipal i l'Institut Municipal d'Higiene de Barcelona i va crear la Banda Municipal i la Gal·leria de Catalans Il·lustres, a més de l'Exposició Universal de 1888, que col·locà Barcelona al món. La reina regent, Maria Cristina d'Àustria, li atorgà el títol de marquès d'Olèrdola, per la seva gestió al front de la ciutat.

Antoni Rovira i Virgili
Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949. Periodista i polític, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i President del Parlament de Catalunya a l'exili. Amb la fi de la guerra civil s'exilià a Montpeller (França) i més endavant a Perpinyà. Des de l'any 1991, la universitat pública de les comarques tarragonines porta el seu nom: Universitat Rovira i Virgili (URV). La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi. Col·laborà amb Enric Prat de la Riba a la Mancomunitat de Catalunya i fundà, l'any 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències doctrinals. L'any 1930 fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el 1932 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal. L'1 d’octubre de 1936 fou elegit vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la presidència interina de la Cambra quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament, la presidència de la Generalitat, després de l’assassinat de Lluís Companys. A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament.
 
Manuel Serra i Moret
Vic, 1884 - Perpinyà, 1963. Fou un polític i escriptor, fundador de la Unió Socialista de Catalunya. Conseller de la Generalitat de Catalunya i President del Parlament de Catalunya a l'exili. L'any 1914 fou elegit alcalde de Pineda de Mar, càrrec que ocupà fins el 1923, com a militant de la Unió Catalanista i de la Federació Catalana del PSOE a partir de 1916. L'any 1923, però, deixà el PSOE per fundar la Unió Socialista de Catalunya. L'any 1931 va ser elegit diputat de la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya per Mataró i Arenys de Mar, diputat a les Corts Constituents, i d'ençà del 14 d'abril, fins a les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932, formà part del Govern Provisional de la Generalitat, presidit per Francesc Macià, primer a la Conselleria d'Economia i Treball i, posteriorment, a la Conselleria d'Economia. L'any 1932 fou elegit diputat del Parlament de Catalunya, del que esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Finances i de Presidència, així com de les Comissions de Constitució, de Llei Municipal i de Finances Municipals; el 14 de novembre de l'any 1933 també fou designat Diputat al Parlament de la República. A la darrera reunió que tingué el Parlament, l'1 d'octubre de 1938, fou elegit vicepresident segon, la qual cosa comportà, a la mort d'Antoni Rovira i Virgili, que ocupés interinament la Presidència del Parlament de Catalunya a l'exili, fins l'any 1954, i el mateix any, després de la dimissió de Josep Irla per motius d'edat, va optar a la Presidència de la Generalitat, en votació dels diputats exiliats a Mèxic, que va perdre enfront de Josep Tarradellas.
 
Josep Tarradellas i Joan
Cervelló 1899 - Barcelona 1988. President de la Generalitat de Catalunya a l'exili, des de 1954 fins a la restauració de la Generalitat, el 1980. De jove fou secretari de propaganda del CADCI i el 1919 fundà els setmanaris Abrandament i L'Intransigent. El 1919 es va unir a la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià i el 1920 milità en la Joventut Nacionalista La Falç. Tarradellas va esdevenir secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931. També va ser diputat a les Corts Espanyoles, i Conseller de Governació i de Sanitat de la Generalitat al govern de Catalunya 1931-1932 i al primer govern posterior a les eleccions de 1932, durant la presidència de Francesc Macià. Durant la Guerra Civil espanyola, va ocupar les carteres de Serveis Públics, Economia i Cultura, i va arribar a ser Conseller Primer al setembre de 1936. Exiliat a França des de 1939, va esdevenir president de la Generalitat el 1954, després de la dimissió de Josep Irla. Va retornar a Catalunya i va ser rebut per una multitud a Barcelona. La seva frase "Ja sóc aquí" ha quedat a la història del país. El 1977, ja mort Franco, es va trobar amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, per negociar el restabliment de la Generalitat. El 29 de setembre de 1977el president del govern deroga la llei franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restableix la Generalitat provisional. El 17 d'octubre de 1977 es nomena a Tarradellas com President de la Generalitat provisional i a Frederic Rahola com a Conseller de Presidència. Tarradellas formà un govern de concentració  amb dotze consellers per tal de redactar l'estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979 que seria aprovat en referèndum el novembre de 1979, i va convocar eleccions al Parlament de Catalunya (1980). Aquest fets varen ser recollits en el primer “Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya” restituït per Tarradellas el 5 de desembre de 1977.

Ramon Trias i Fargas
Barcelona 1923 – el Masnou 1989. Economista i polític. Exiliat amb la seva família a Suïssa i a Colòmbia, es llicencià en dret a Bogotà. Obtingué el títol de Master of Arts in Economics per la Chicago University el 1950, any que tornà a Barcelona, on exercí com a advocat. Catedràtic d'economia política i hisenda pública a la facultat de dret de València (1962-66) i, des del 1969, a la facultat d'econòmiques de la Universitat de Barcelona, fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1968. Publica, entre altres obres, “Nacionalisme i llibertat” (1979) i “Narració d’una asfíxia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya” (1985), on denuncià la manca d'autonomia fiscal de Catalunya i el desequilibri del sistema fiscal i redistributiu espanyol. D'ideologia liberal, fundà el partit Esquerra Democràtica de Catalunya (1975), vinculat a la Internacional Liberal, que el 1978 es fusionà amb Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual fou president. Diputat a Corts pel Pacte Democràtic de Catalunya (1977) i, el 1979, per Convergència i Unió, fou membre de la Comissió Trilateral des del 1979 i conseller d'Economia i Finances de la Generalitat el 1980. El 1982 hagué de renunciar, per incompatibilitat, al seu escó de diputat a Madrid. A la fi del 1982, novament diputat a Corts, dimití com a conseller de la Generalitat de Catalunya, però restà com a assessor del president Jordi Pujol per a afers econòmics. Regidor i cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona (1983-87), el 1986 fou elegit senador per Barcelona.

25-02-2008