Pompeu Fabra, Pau Casals, Ramon Llull, Antoni Gaudí, Narcís Monturiol, Tecla Sala i Enric Prat de la Riba elegits els 7 savis de Catalunya


L'Organització Capital de la Cultura Catalana ha fet públic avui que Pompeu Fabra (àmbit de llengua i literatura); Pau Casals (música i arts escèniques); Ramon Llull (humanitats); Antoni Gaudí (arts plàstiques); Narcís Monturiol (ciències i tecnologia); Tecla Sala (economia) i Enric Prat de la Riba (política) han estat elegits els 7 savis de Catalunya, d’acord amb la votació popular en la qual hi han participat 21.137 persones. Un total de 175 candidats optaven a convertir-se en els 7 savis de Catalunya, els noms i la biografia de tots els quals es poden consultar en aquesta mateixa pàgina web.
 
Segons el president de l’organització Capital de la Cultura Catalana, Xavier Tudela, l’elecció dels 7 savis de Catalunya “s’ha desenvolupat amb la voluntat de promoure i divulgar les personalitats catalanes que pel seu coneixement i saviesa han influït més en la història de Catalunya. Qualsevol dels 175 candidats que han optat a convertir-se en la persona més sàvia de Catalunya podia haver sortit elegit perquè totes elles i tots ells són persones que donen prestigi i rellevància internacional a la nostra nació mil.lenària”.
 
Els finalistes de cadascun dels 7 àmbits d’elecció han estat els següents:

Finalistes de l’àmbit de llengua i literatura:
Joan Coromines
Salvador Espriu
Pompeu Fabra
Mercè Rodoreda  
Jacint Verdaguer
 
Finalistes de l’àmbit de música i arts escèniques:
Joan Brossa
Pau Casals
Josep Anselm Clavé
Pep Ventura
Margarida Xirgu
 
Finalistes de l’àmbit d’humanitats:
Miquel Batllori
Francesc Eiximenis
Carme Karr
Ramon Llull
Abat Oliba
 
Finalistes de l’àmbit d’arts plàstiques:
Salvador Dalí
Antoni Gaudí
Joan Miró
Josep Puig i Cadafalch
Josep Lluís Sert i López
 
Finalistes de l’àmbit de ciències i tecnologia:
Ignasi Barraquer
Ildefons Cerdà
Narcís Monturiol
Joan Oró
Josep Trueta
 
Finalistes de l’àmbit d’economia:
Lluís Carulla
Pere Duran Farell
Ernest Lluch
Francesc Moragas
Tecla Sala

Finalistes de l’àmbit de la política:
Valentí Almirall i Llozer
Jaume I, el Conqueridor
Francesc Macià i Llussà
Enric Prat de la Riba i Sarrà
Antoni Rovira i Virgili

Pompeu Fabra
Barcelona, 1868 - Prada de Conflent, 1948. Lingüista i gramàtic. Es va formar durant l'època del Modernisme literari i a l'entorn de L'Avenç, tot i que també va rebre el suport dels Noucentistes, que li ajudarien a l'acceptació social de les seves propostes. Sota aquest segell de L'Avenç va publicar les seves primeres contribucions a la Llengua Catalana, com ara el “Tractat d'ortografia catalana” (1904) o la primera edició de la “Gramàtica de la Llengua Catalana” (1912). Les edicions successives d'aquests llibres i d'altres com les “Normes ortogràfiques” (1a. Ed.: 1913), marcaran les regles del català modern. Però Fabra es convertirà també en un referent per als escriptors catalans, sobretot amb els articles aplegats a “El català literari” (1932). Després de la guerra civil i d'un periple que el porta a París i a Montpeller, s'estableix a Prada de Conflent, on durà a terme els treballs per al llibre que ocuparà la darrera època de la seva vida, la “Gramàtica catalana” (1956), en una edició que va veure la llum gràcies a la cura del seu deixeble Joan Coromines.
 
Pau Casals Defilló
El Vendrell 1876 - Sant Juan de Puerto Rico 1973. Pau Casals ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX, reconegut internacionalment com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps. Va mostrar ja des de la infantesa una gran sensibilitat per la música. Amb només vint-i-tres anys va iniciar la trajectòria professional i va actuar com a intèrpret en els millors auditoris del món. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, i va introduir-hi noves possibilitats tècniques i expressives. Com a director, buscava igualment la profunditat expressiva, l'essència musical que ell assolia amb el violoncel. Pau Casals també va exercir com a professor i compositor, amb obres com l'oratori El Pessebre, que es va convertir en un veritable cant a la pau. El desenllaç de la Guerra Civil Espanyola el va obligar a marxar a l'exili i a residir, primer, a Prada de Conflent (Catalunya Nord) i, després, a San Juan de Puerto Rico. A més de la seva extraordinària carrera com a músic, Pau Casals va mantenir sempre una dedicació incansable a la defensa de la pau i de la llibertat. Els nombrosos concerts benèfics, la implicació en accions humanitàries i les diverses intervencions a les Nacions Unides el van caracteritzar com un home de pau.
 
Ramon Llull
Ciutat de Mallorca, 1232/1233 - 1315/1316. Fou un rellevant escriptor, filòsof, poeta i teòleg. Considerat el primer gran escriptor en català amb trets balears, encara que més be els seus escrits son en llengua neollatina molt pròxima a les característiques del mateix i a la normalització lingüística que inspirà per a la Cancelleria Reial, així com el creador del primer català literari arcaic. També va escriure en àrab, occità, i llatí. Llull donà molta importància al llenguatge i a l'ordre discursiu. Els noms reals i les definicions d'un subjecte allunyen l'enteniment de l'error. Els noms relatius permeten la identificació d'uns noms relatius amb els altres. En definitiva, els noms tenen un caràcter psicològic, s'enllacen amb l'enteniment i la voluntat. Busca un llenguatge universal que pugui esdevenir mètode, basat en un càlcul que permeti dirigir les disputes i arribar a assolir la veritat. A nivell teològic, considera que l'home pot utilitzar l'enteniment. La teologia és en realitat un doble procediment: el d'ajudar a l'home en la seva tendència natural vers Déu i el de possibilitar viure una experiència mística. No obstant, reconeix els principis i misteris de la Revelació com a postulats metodològics, sense els quals no es podria viure. Ramon Llull va escriure més de 400 obres de les quals se'n conserven 256 títols, i se li n'han atribuït bastants més al llarg dels anys. La idea que més va perseguir va ser la de la unió de la humanitat en una religió i uns interessos comuns, tal com va deixar escrit al “Llibre del gentil i els tres savis”. D'entre les seves obres es podrien destacar moltes: “Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289)”, “l'Art breu” (1308) o els poemes, com ara “Desconhort” (1295) i el “Cant de Ramon” (1300), els únics que es conserven.

Antoni Gaudí i Cornet
Reus o Riudoms 1852 –  Barcelona 1926. Arquitecte. Reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de l'arquitectura. La seva contribució a l'arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme. Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. El 1868 decidí estudiar arquitectura a Barcelona, en una escola dominada pels corrents neoclàssics i romàntics. Així, la seva primera producció arquitectònica oscil·là entre una interpretació dels cànons històrics amb influència oriental i la recuperació d'elements medievals. Essent molt jove li van arribar les primeres comandes procedents del món eclesiàstic i de la burgesia, que sempre serien els seus principals clients. Entre aquests cal destacar l'Associació de Devots de Sant Josep, que li encarregà el temple expiatori de la Sagrada Família i l'industrial Eusebi Güell, el millor client, cabdal protector, que li confià la construcció d'un palau, l'església per a una colònia industrial, uns pavellons per a la seva residència d'estiueig i una ciutat-jardí. Després de morir ell,   la seva obra van entrar en un període d'ostracisme, fins que els corrents avantguardistes i el moviment internacional el van recuperar, presentant-lo com un exemple de modernització i renovació de l'arquitectura del segle XX.
 
Narcís Monturiol i Estarriol
Figueres 1819 –   Sant Martí de Provençals 1885. Inventor i polític. Perseguit per les seves idees polítiques republicanes, hagué de fugir a Cadaqués, on conreà la pintura i on madurà el projecte de construcció d'una nau submarina. Per a dur-lo a terme fundà una societat amb amics empordanesos i publicà el 1858 l'opuscle “El Ictíneo o barco-pez”. L'any següent portà a la pràctica el seu projecte i l'assajà al port de Barcelona. Amb l'èxit parcial assolit a les proves, el govern d'Isabel II, forçat per l'entusiasme popular, hagué de prometre ajut, però, de fet, no el proporcionà i posà tota mena de traves administratives. Monturiol i els seus amics fundaren la societat La Navegación Submarina per explotar l'invent, però finalment féu fallida i el segon Ictíneo fou venut com a ferro vell (1868). Inventà també altres màquines i un procediment per a agilitzar la fabricació de paper engomat, que emprà quan fou director de la Fábrica Nacional del Sello, de Madrid. Planejà d'altres invents, com un tramvia funicular i un velògraf. Alhora planejà els treballs per a dur a Barcelona les aigües del Ter. El 1883 projectà un sistema de conservació de carns que hagué d'abandonar per malaltia
 
Tecla Sala Miralpeix
Roda de Ter, 1886 - 1973. Tecla Sala va adquirir el 1913 uns grans edificis industrials a l'Hospitalet de Llobregat, on va ubicar-hi la fàbrica de filatura de cotó aprofitant el salt d'aigua del Canal de la Infanta. A la mort del seu marit, el 1926, serà ella qui la dirigirà. L'any 1930 ja hi treballaven 1.200 persones. Dona de caràcter, amb moltes aptituds empresarials i conviccions religioses, es preocupava per les condicions de vida del seu personal. A la fàbrica hi havia infermeria, economat, servei de dutxes, escola amb biblioteca - on qui ho desitjava hi aprenia a llegir i escriure- i s'hi feien classes de brodats. Amb la Guerra Civil, Tecla Sala s'exilia a França. La fàbrica viu el procés general de col·lectivització obrera. Quan torna, reprèn el seu lideratge empresarial i social. El 1954, la ciutat la nomena filla adoptiva de l'Hospitalet del Llobregat, li atorga la medalla d'or de la ciutat i li dedica un carrer. El 1957 va fer donació del terreny del camp de futbol i de 500.000 pessetes per construir un col·legi, que avui duu el seu nom. A Roda de Ter va fer-se càrrec de la reconstrucció de l'església i de l'Escola-Llar Santa Tecla, on es preparava les noies per als treballs domèstics dotant-les de formació en administració econòmica i humana que els fos útil per a la seva vida en família. També va impulsar la creació del moviment escolta de Catalunya, amb mossèn Antoni Batlle.
 
Enric Prat de la Riba i Sarrà
Castellterçol, 1870-1917. Doctor en lleis, fou president del Centre Escolar Catalanista. Secretari de la Unió Catalanista, redactà La qüestió social i política i el Missatge a Jordi I, que motivà la suspensió de “La Renaixença”, que l'havia publicat, i el processament de l'autor. Dirigí “La Veu de Catalunya”. Fou premiat als Jocs Florals del 1898 pel seu Compendi d'història de Catalunya. Fou secretari de l'Ateneu Barcelonès, on pronuncià El fet de la nacionalitat catalana, important capítol de la seva obra política. Membre de la Lliga de Catalunya, se'n separà el 1899 i creà el Centre Nacional Català. El 1901 fundà la Lliga Regionalista i redactà, entre d'altres, la Declaració de principis de la Solidaritat Catalana. El 1906 aparegué la seva obra fonamental, “La nacionalitat catalana”. Fou president de la Diputació de Barcelona. Presidí la Mancomunitat de Catalunya des del 1913 fins a la seva mort. Creà l'Institut d'Estudis Catalans i n'adoptà oficialment les normes ortogràfiques. Impulsà la creació de la Biblioteca de Catalunya.
 
L’elecció dels 7 savis de Catalunya ha pres com a exemple la dels 7 savis de Grècia, denominació donada per la tradició grega a set personatges de l’antiga Grècia (620 – 550 aC), famosos per la seva saviesa, constructors d’un ordre social que fa que la societat avanci pel seny i la intel·ligència.
 
El 7 savis de Grècia són personatges que representen un tipus de ciutadà que esdevé portaveu de l’esperit grec. Són figures que marquen el progrés en la civilització antiga. Entre altres, hi trobem filòsofs, estadistes, legisladors, poetes, jutges, estrategues, etc. Persones que posen la saviesa al servei de la societat.
 
La saviesa és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i equilibrades, i posar el coneixement en acció. La praxis de la saviesa enriqueix la societat i la fa avançar.

31-05-2008


© Organització Capital de la Cultura Catalana 2002-2017